Som un equip que des de fa molt de temps estem fent camí junts. Tenim les eines i estem preparats amb experiència i amb la convicció que el que hem fet, fem i farem és una eina útil per a la nostra societat. 

Quan tenia 6 anys vaig pujar per primer cop a un escenari. Va ser en el meu barri, interpretant la Passió. Des d’aquell moment el teatre ha estat un eix vertebrador tant en el meu recorregut vital com professional. M’enamora el fet que vida i professió puguin fer camí junts, retroalimentant-se. Al llarg de la meva vida m’ha costat trobar l’equilibri entre els dos costats i sovint ha estat la feina la que més ha predominat, segurament perquè la realitat és que la vida és més difícil de manegar.

 

L’ofici de viure és d’una complexitat i dificultat molt gran. Després de tants anys de professió com actor, director d’escena i director del Teatre lliure durant 6 anys, una llarga etapa cinematogràfica de la mà d’alguns dels gran directors del panorama nacional i la voluntat de decidir aixecar projectes unipersonals, com seria la meva estimada Terra Baixa, m’han ensenyat que el guió de la vida s’escriu dia a dia. Que només hi ha un autor que pot fer que tot plegat tingui sentit, i aquest ets tu mateix.

 

Perquè si quelcom em fa sentir especialment satisfet és el fet sentir la utilitat de la meva feina. Per a mi ara ja no tindria sentir res del que faig si no ho fes pensant que el principal destinatari de tot això és l’altre. Perquè després de tants anys d’aprenentatge he après que el camí cap a l’altre passa pel camí cap a mi mateix.

 

Els llibres, el Tai-chi, el Chi-Kung, la teràpia, la tècnica Alexander, el mindfulness, la meditació... i sobretot les grans lliçons que la vida m’ha donat i em segueix donant són per a mi els grans mestres d’aquest viatge cap al “ser”. Tal com deia el savi “Coneixe’t a tu mateix”.

 

Ara més que mai crec en el potencial de l’ésser humà i en la seva capacitat per revertir tot aquest despropòsit en el que estem inserits. Els anys m’han ensenyat a ser humil i que si el nostre interès per aportar quelcom és desinteressat, és a dir sense esperar resultats del nostre esforç, només d’aquesta manera podrem seguir creient que la vida és un gran tresor que val molt la plena omplir de sentit.

LLUÍS HOMAR

Al principi de tot, el meu interès pel cos humà era sol en l'àmbit esportiu. Des dels tres anys els esports van formar part en el meu dia a dia: passant de la natació al ciclisme, del bàsquet a l'esgrima o de l'esquí a l'escalada, tenia la visió que el meu cos era com una màquina que si estava ben preparada podria donar resultats excel·lents físicament.

Al 1992 la meva visió va canviar. Estava a Florència i vaig veure per primera vegada un espectacle de mímica del francès Marcel Marceau. Després d’aquell espectacle vaig descobrir amb gran sorpresa que el cos podia també utilitzar-se per a explicar històries i expressar emocions. Em vaig enamorar i dos mesos més tard ja estava trepitjant el terra de fusta d'un estudi a la seva escola a París per a començar la meva primera classe de mímica. Des d'aleshores la meva recerca personal sobre els potencials del cos m'ha portat a viatjar per tot el món.


Després de París vaig anar a Londres on vaig poder aprofundir el meu aprenentatge sobre la mímica corporal dramàtica de la mà de l’Etienne Decroux, el pare de la mímica moderna.


Cada dia estudiava, assajava, actuava i anava descobrint noves coses connectades amb el cos i amb el seu potencial. La meva curiositat insaciable em va portar a experimentar amb diferents arts escèniques i amb diferents artistes del món del teatre, de la dansa, de la música, del cinema i del circ. Quan ja pensava haver-ho vist tot, la vida em va portar una altra sorpresa, aquest cop a Barcelona. Va ser allà on vaig descobrir un altre nivell encara més profund sobre les possibilitats infinites del nostre cos i dels seus moviments. Vaig veure que a través del cos es podia accedir al nostre jo més íntim i profund, sincer i fràgil, energètic i vital i despertar emocions personals profundes, records o ferides. Aquesta connexió profunda amb nosaltres es transforma en el nostre motor expressiu.

No es tracta de moure’ns per a expressar una emoció si no més aviat a l'inrevés, són les nostres emocions que ens mouen.


Ara sé que no ho he vist tot i això em fa feliç perquè sé que significa que tinc molt més per aprendre. Abans d'acabar, m'agradaria concloure amb una frase de la coreògrafa i ballarina Pina Bausch: "No m'interessa com es mouen les persones, sinó el que els fa moure's".

OSCAR VALSECCHI

ALBA

BONET

A la primavera 2013 vaig assistir a la meva primera classe de Ioga i quan va acabar vaig saber que el Ioga m'acompanyaria la resta de la meva vida. Des d’aleshores vaig començar una pràctica més regular i vaig reconèixer com el Ioga beneficiava el meu sistema nerviós i el meu estat en general. Vaig descobrir una forma de cuidar el meu cos, relaxar la meva ment i despertar un nou coneixement dels sentits. A poc a poc, el Ioga va anar ocupant una part important de la meva vida i vaig començar una transformació personal i un despertar espiritual.


La idea de convertir-me en professora de Ioga va ser una revelació i vaig decidir emprendre el camí de formar-me com a professora de Hatha Vinyasa Ioga, Ioga Restauratiu i Ioga Nidra. Dia rere dia segueixo aprenent i descobrint que el Ioga és una forma de vida.


Em fascina la vida i connectar amb les persones. Les meves classes de Ioga són dinàmiques i suaus, busco crear un espai per a la transformació a través de l'autoconeixement i l'observació personal, ampliar el grau de comprensió de les coses i obrir el nostre cor, que és el camí per a conèixer el nostre jo autèntic.


En les meves sessions aprendrem a escoltar el nostre cos, anirem a poc a poc traient capes de tensió corporal per a fluir millor amb la nostra vida, connectar amb la nostra intuïció i aconseguir més calma i claredat mental.

ESTER

NADAL

Vaig néixer a Andorra i fins als 18 anys vaig viure entre aquelles muntanyes. He sentit a dir que el paisatge fa caràcter i potser és veritat. En el cas del teatre, aquest va aparèixer a la meva vida sense trucar a la porta. Tota la meva escolaritat va ser a l’estil de l'ensenyament francès. A l’escola escenificava davant la classe curtes escenes de Molière, participava en el Club Théâtre... però mai m'havia plantejat que d'això se'n podia fer una professió.

 

La meva revelació va arribar durant un viatge a la Cervera per veure el Cyrano del Flotats. Aquesta obra va ser el meu detonador, la meva vida va començar a canviar. Primer vaig passar dos anys a l'Institut del Teatre. Durant aquells anys vaig començar a descobrir el teatre des de les platees amb espectacles i llenguatges que desconeixia i també entre bambolines del Teatre Romea.

 

Després d’aquests inicis va aparèixer en la meva vida en Jacques Lecoq i, amb ell, París. L'escola d’aquest gran mestre va suposar per a mi l’aprenentatge d'un llenguatge i d'unes eines que m'han servit i crec que em seguiran servint per a molt de temps, ja que no és només una escola de teatre, sinó també una escola de vida, una manera d'ocupar un espai al món.

Sobre les pròximes trobades o tallers, fes-nos arribar el teu correu electrónic

 Si vols estar al corrent ...

FOTOS BY @JESUSBARDOLET

©2019 BY ESPAI LLUÍS HOMAR